Descripció

Serra de Picancel, Serrat del migdia i Sant Miquel de les Canals

13,5 km i 850 m de desnivell acumulat
Velocitat mitjana de 2,8 km/h
Temps en moviment 04:55 h
Temps parat : 00:59 h
Alçada conquerida 1068 m (Serrat del migdia)

Crònica :

Entre la Riera de la Portella i el Merdançol, tributaris del marge esquerre del Llobregat, a migdia de Vilada, s’alça la Serra de Picancel (Pic-en-cel). De roca conglomerada, la vegetació hi és exuberant i frondosa, especialment a l’obaga, per on es despengen les Canals de Sant Miquel, amb un devessall de torrents d’aigua cristallina que peixen el Merdançol.
La vegetació és densa, ombrívola, formada bàsicament de pins, avellaners i boix, espurnejat de roures i alzines. A més alçària, a la capçalera de les canals, la fageda fa acte de presència i en trobarem exemplars considerables. Sovint però barrejats amb el pi i el boix.
La ruta al començament ombrívola passant pel “ Portell de l’Ovellar ” (passadís entre roques)  i amb fortes pujades  fins arribar als cims del “Serrat del Migdia” (1081 m)  i “Collet dels Pins” on hem pogut gaudir de les vistes del nostre Berguedà, Prepirineu  i del Pantà de la Baells.
Com sempre, “el club de la poma”, ha fet el seu esmorzar contemplant aquesta immensa àrea boscosa als nostres peus.
Resseguint viaranys una mica perdedors però de gran bellesa ens enfilem al “Cingle de la Por” (1040m) fins arribar al “Pla de sant Miquel” on a la llunyania ja divisem l’ ermita de “Sant Miquel de les Canals” que la feu construir Bertran d’Avià i data de 1168.
Enfilem una pista de baixada i llavors un corriol en forta pendent  entre faigs i farcit de pedres i fulles que no s’acabava mai i feia dificultós el descens, fins al punt que una caiguda ha suposat el trencament d ‘un dit de la mà d’uns dels caminadors.
Ja a l’alçada del Pantà ha aparegut davant de nosaltres un bosc fantasmagòric degut a la quantitat de molsa dipositada a les seves branques.
Pensàvem que ja havíem arribat però primer hem hagut de retrocedir per poder travessar  el “Torrent Fred” envaït per les aigües del Pantà al seu màxim nivell ( no gosàrem  fer-ho per la tirolina)
Encara ens faltava un corriol bonic, llarg i trenca-cames  per arribar al “Pont del Climent” on havíem deixat els cotxes.
Salut i cames

Josep M. Pujols