Descripció

Pujada al Pic de Peguera des del Refugi Colomina i circular pels voltants

12 km i 775 m de desnivell acumulat

Crònica :

Aquesta vegada sí. El grup hem sortit ben d’hora després d’un bon esmorzar al magnífic Refugi de Colomina per enfilar-nos carena a munt cap el Coll de Peguera 2750 m i després grimpant entre roques i desafiant el vertigen fins a assolir el Cim del Peguera de 2.982,7 metres d’alçada.

Dia clar, assolellat, d’un cel blau intens, sense un núvol.
És una meravella de camí en vegetació de flors de muntanya: Paradísies, Marcòlics, Orquídies, Cotoneres, Gencianes, Regalèssia de muntanya….., també en el panorama de crestes rocoses com les del Tuc de Saburó, i en el d’estanys d’aigües de tots els colors dels blaus : Estany de la Colomina, Estany de Mar i Estany de Saburó.
Passat el Coll de Peguera, ha arribat el moment de deixar enrere la vegetació i comencem el camí de rocs, cada vegada més grans i cantelluts. Tenim sort de que la roca granítica que trepitgem es rugosa i s’hi camina sense por a relliscar. A pocs metres del cim, la grimpada es fa seriosa, pugem per una canal on hem d’assegurar cada peu i cada mà abans d’avançar amb l’altre peu i l’altra mà. No es que sigui molt difícil la pujada, no. Allò que ens amoïna és com ho farem per baixar. Això deu ser un clàssic en totes les ascensions amb algun tram difícil.
Un cop al cim, molt contents, diem que ha valgut la pena!!, com així acostuma a ser. Allà dalt, comença l’aventura d’anar desxifrant la munió de cims que contemplem. Ajudats pels mapes que duem i per l’Isidre, reconeixem direcció nord i a l’esquerra els Pics de Bassiero, Pic d’Amitges, i Tuc de Saboredo,i en direcció nord i a la dreta, els Encantats i el Monestero. Cap a l’oest veurem l’Aneto. I aquell de més enllà que no acabem d’identificar, serà el Gran Tuc de Sendrosa?
Emprenen la baixada per la canal de l’angoixa. Menys mal que ens ajudem els uns als altres per a saber on hem de col·locar els peus ja que, arrapats a la roca, no sabem veure on els fiquem. La Clàudia se’ns ha avançat i és la primera en desfilar per la canal , no té qui l’ajudi, i amb paciència i enginy, se n’acaba sortint tota sola.

Deixem la canal, que no oblidarem fàcilment, i el camí rocós, pendent i llarg que ens espera, ens sembla d’allò més fàcil després del que acabem de baixar. Seguim la mateixa ruta de tornada fins al Pas de l’Os on ens hem desviat per gaudir dels estanys i les seves cristal·lines i blaves aigües on més endavant  i en un meandre d’un rierol descansarem i ens banyarem els peus per descarregar  la tensió acumulada.

Tornada al refugi de la Colomina. En guardarem  un bon record !,  tant pel tracte com del menjar que hem rebut , ep! tot s’ha de dir!!  els matalassos de les lliteres eren un xic estrets!

Darrer dia ja de tornada. Després d’esmorzar fem la baixada a peu fins agafar el funicular de l’Estany Gento . Al peu d’aquest hi tenim els cotxes . Pel camí ens desviarem un xic per veure un extrem de l’Estany Tort.

Aprofitem per anar a Capdella a visitar el Museu Hidroelèctric, on un antic treballador de l’empresa, ens fa de guia. Resulta ser un guia excepcional.
Escoltem la historia de la Central des dels seus inicis: el projecte ideat per un periodista i polític de Sort, Emili Riu, a finals del XIX; el desenvolupament de l’obra amb la construcció de múltiples infraestructures, entre elles, els túnels que comuniquen diferents estanys fins a portar l’aigua a l’Estany Gento.

Ens parlà dels treballadors i llurs condicions de treball a principis del segle XX. Entre 3.000 i 4.000 persones arribaren de molts diferents indrets de l’Estat i de Catalunya per treballar-hi. Comentà l’impacte que això suposà per aquell petit poble. I un cop finalitzada l’obra , la millora que a les llars de Catalunya suposà rebre electricitat.
En un temps rècord de dos anys de treball , l’any 1914 , a Capdella, s’enllestí la primera gran Central Hidroelèctrica de Catalunya.

I arriba l’hora de tornar cap a casa. Ens acomiadem i agraïm a la Cristina i al Jaume el haver organitzat la sortida. Estem contents d’haver gaudit de la natura i de la companyia entre amics, on tothom aporta allò que millor sap fer.
Però sempre recordarem que ens calen taps a les orelles per dormir en un refugi!!!!!
Salut i bones cames!

Emília Besora