Descripció

Pujada al Pic de Ventolau (Vall d’Unarre) ( 2851)  

Temps en moviment 06:05 h
Temps parat 02:47 h
14 km i 1070 m de desnivell acumulat

VEN, VENTOLAU I SON. Tres dies al Pallars  (Veure crònica completa)  

Quina puntualitat! Tots ens afanyem per fer un bon esmorzar de mitja nit. A fora és ben fosc i les muntanyes ens regalen silenci.
Sortida de Son amb tres cotxes per arribar a Cerbi, on ens encabim en els dos vehicles tot terreny per fer una pista d’uns quatre quilòmetres que ens farà guanyar 500 metres de desnivell fins arribar al Pla de Sartori on la cosa ja es posa seriosa perquè comença l’aventura Ventolau, que segons vull creure, és d’on ve el nom del cim.
És de nit i fresqueja, estem a 1.800 metres d’alçada però, sabem que entrarem en calor fàcilment només en veure aquelles parets ennegrides i severes que envolten el pla. I ens hi posem contents i expectants. El camí, de moment és fressat i la minsa llum del dia que ja clareja ens estalvia d’apreciar els pedrots que poblen el costerut sender ple de giragonses que passa per dues cascades, la de la Gola i la de Sartari fins arribar al refugi, un edifici rehabilitat què abans havia servit com a barracó en la construcció de la presa de l’estany. Fem un petit recés i guaitem a la llunyania els nostres cotxes que s’han tornat molt petits.
Pocs metres després del refugi trobem l’estany de la Gola, de considerables dimensions i encaixat entre un bon estol de muntanyes. Al desguàs de l’estany, trobem el camí que el voreja per l’esquerra. En tot cas fem l’agradable camí que transita al peu mateix de l’aigua plàcida fins a la cua. Seguim el senderó poc fressat que torna a pujar. Uns metres més endavant, cal parar atenció ja que ens creuem amb un altre camí i hem de fer un canvi de direcció cap a la dreta. Flanquegem ara uns minuts per sobre de l’estany i tornem a pujar per una ampla coma que ens porta al primer dels Tres Estanys.
Els Tres Estanys es troben situats en un ampli planell suspès i encaixat entre el pic de la Gola, el pic dels Tres Estanys i el pic de la Coma del Forn. Al fons d’aquest circ obert hi trobem tres estanys de considerables dimensions i dos o tres estanyols més petits. Tots ells són poc profunds i tenen un to verdós que pràcticament es mimetitza amb la gespa alpina. Passem entremig del més petit dels estanys, que ens queda a l’esquerra, i el més gran, que ens queda a la dreta. Aquí ens quedem uns quants decidits a gaudir del paratge, el sol i de fer una bona passejada fotogràfica entre els llacs que, casualment, en trobar un grup de biòlegs, ens permetrà adquirir coneixements sobre els problemes que té l´ecosistema lacustre per culpa dels pescadors francesos que, amb els seus esquers, han contribuït a repoblar els llacs de peixos que es mengen els insectes i les granotes d’aquell habitat propiciant així la negror de les aigües.
Ben contents d’haver adquirit tanta saviesa sobre flora i fauna, albirem dalt del Ventolau als valents de la colla que han fet el cim. Una mica d’enveja ens envaeix, als de baix, per la manca de gosadia en veure tanta pujada i baixada però a la vegada estem contents per no haver arriscat en veure la dificultat evident de l’aventura.
Quan eufòrics i ben cansats els alpinistes arriben al pla, ràpidament es fan amb les motxilles i la teca per dinar a la riba del llac i amb els peus en remull.
La tornada la fem pel mateix lloc que l’anada després de diverses consultes  als biòlegs que estudiaven les aigües, però tot i així, se’ns fa llarga perquè la baixada és forta i el camí rost i pedregós. Estem prou cansats, però ens alleugerim de la calor amb un bany de peus i unes quantes esquitxades sota la cascada, que esdevenen un festival de rialles, sense entretenir-nos massa perquè a les quatre obren la pista per baixar amb els jeeps fins al poblet on havíem deixat l’altre cotxe.

Mariàngels Calaf, Valldoreix, 31 d’agost 2019