A62 Estada al Massís dels Ports
A62 Estada al Massís dels Ports
Cims i muntanyes
Ports de Besseit
08/05/2019
12:00
Descripció
Coves màgiques, cims, barrancs, tolls d’aigües blaves, cabres salvatges….. som als Ports
Crònica de l’Imma :
Per més anys que passin, i ja en portem més de deu, una manera de celebrar la primavera al VEN és amb la sortida de tres dies. Fa Festa!!!
Costi el que costi i seguint les passes de les excursions setmanals, continuem creient en aquesta combinació d’esforç, germanor, natura i descoberta de país. Harmonia excel·lent i forma senzilla de ser feliç.
Aquesta vegada als Ports de Beseit, terres aspres i trencades que, sigui com sigui, no deixen de mostrar-nos el seu encant.
La majestuosa Serra de Caro, tant trepitjant-la com divisant-la, ens ha acompanyat en les nostres rutes.
El primer dia vam començar camí acompanyats del guarda dels Ports, en Josep Estrada, bon coneixedor d’aquest Parc natural, que juntament amb la seva dona són responsables, també, de l’Hostal Pous de Neu, on aquests dies hi vam estar, encantats, a dispesa. Doncs, bé, al cap d’una estona d’enfilar camí entremig de rocam, grèvols i boixos, ens va sorprendre, més d’una vegada, la presència d’unes cabres que decidides grimpaven arreu. Miratge fugaç! .Més endavant resseguint una estora atapeïda de fulles d’albó, d’arrecerar-nos sota d’un original pi de branques baixes i de començar a albirar a dalt dels cingles d’enfront nostre els claps verds clars de la fageda de Serrassoles… vam arribar a la cova Rastre. Aquí va començar una aventura per molts de nosaltres desconeguda que repetiríem més tard en una altra anomenada cova Cambra. L’espeleologia!. De la mà d’en Josep, que més que guarda va ser el nostre Àngel de la Guarda, vam visitar-les. Singulars, boniques, de formes variades… I lluny d’estar només contemplatius vam vibrar fins a tal punt que, espontàniament, vam entonar uns quants cànons.
Cap al tard, de tornada a l’hostal vam acabar de posar la guinda a aquest magnífic dia pujant (aquesta vegada en cotxe) fins al Mirador i alhora cim més alt d’aquestes contrades, el Mon Caro (1442 m) des d’on es pot admirar el mar, “lo gran riu Ebre” amb la fèrtil planura del seu delta i de costat els colossals contraforts de la Serra de Caro. Quin contrast!
De nou a l’hostal i després del bon sopar … Nit de cançons, d’estels i de lluna en quart creixent. Sense contemplar aquesta reveladora lluminària sovint pensaríem que la Terra és tot el Món.
L’endemà, també acompanyats pel guia de l’hostal que hi venia de bon grat, vam començar a caminar deixant enrere planes extenses d’oliveres i camps oberts i ens vam enfilar pels corriols, arrapats als boixos que ens feien de barana. Vam grimpar fins a tolls transparents que s’encadenaven per salts d’aigua i bassiols plens de peixets, caps-grossos i sabaters. Ell toll Blau ens va permetre gaudir d’un bon i refrescant bany. I després… cap a dinar falta gent!
Boníssim tot!!!!
Un càlid comiat i record!!!
Gràcies a les persones que, amb constància i rigor, fan possible aquesta riquesa.
Mil i mil gràcies Pujols, el nostre Josep M!!! Com sempre un plaer.
Visca la companyia i sobretot la COMPANYONIA!!!!
Moltes gràcies Imma per aquest recull