Descripció

Falconera-Pujol de la Mata-Font Freda (St Llorenç del Munt)

10 km i 547 m de desnivell acumulat
Velocitat mitjana de 2,4 km/h
Temps en moviment : 04:01
Temps parat : 01:20 h
Alçada màxima conquerida 912 m

Crònica :

Aquesta vegada hem sortit des del revol de quasi 360 º que hi ha passat el Coll d’Estenalles quan entre boires, que anaven pujant de les valls, es podien albirar els cims de les muntanyes properes més emblemàtiques.
Amb més són que mandra ( alguns varen anar pel Tsunami a l’estadi del Barça el dia anterior), començarem a caminar fins a la base de la Falconera on intentarem assolir el cim d’aquest rocam. El terreny estava molt humit fruit de les pluges d’ara fa uns 10 dies, les boires i la seva situació de cara nord. La roca estava molt relliscosa i optarem per corregir la ruta i tornant enrere, ens endinsarem pel bosc d’alzines que predominen per aquests indrets passant per la Sesta Feréstega (Les “sestes” eren llocs on solien descansar els ramats, per tant normalment llocs ombrívols, aquest és un indret ben peculiar, molt tranquil, envoltat de grans roques i grans alzines amb un ambient molt, com molt bé el seu nom indica, feréstec), fins que ja en un clar (Turó de la Roureda) i davant nostre, sorgia entre núvols el Pujol de la Mata que era un dels objectius de la sortida.
Dit i fet començarem l’ascensió sense massa dificultat i amb petites grimpades aconseguírem arribar fins el forat en forma de caverna que travessa aquest pujol i que creuàrem sense dificultat per gaudir de les coves i les vistes que des d’allí se’ns oferien. Més tard, i per un corriol ben marcat es troben dos trams equipats amb anelles clavades a la roca, que ens ajudaran a pujar al cim, des d’on gaudim de la satisfacció d’haver-ho fet i del paisatge que contemplem.
De baixada cap a cercar el torrent de la Font Freda i Roure del Parrac ( que no vam veure) mentre rodejàvem el Pujol de la Mata tot planejant per un trenca-cames fins que ja els camins mig perduts i molt tancats per la vegetació començaven a enfilar-se dintre el bosc com si es tractes d’un laberint ( sense la traça i el GPS encara estaríem donant voltes).
Més amunt un indicador ens mostrava l’accés a la Font dels Confits, una cova sense confits ni aigua que no feia honor al títol.
Mentrestant pel camí anaven sortint bolets per delícia d’alguns experts de la micologia (llenega blanca, fredolics …) que ens van entretenir molt ( ens restava més de la meitat del camí i uns 400 m de desnivell). Llavors calia posar-se les piles i així, entre pujades fortes, camins perduts i sempre dins el bosc arribarem a la Font Freda que rajava de forma esplèndida amb una aigua fresca i bona ( si no pregunteu-li al Ramon ).
Per sortir de la font ( la traça de referència no estava correcte ) vam “plingar” una mica i llavors com una moto fins al punt dels cotxes perquè la gana ens feia córrer.
La serralada de St.Llorenç i l’Obac, com sempre, no ens ha decebut gens i aquesta vesant encara no l’havíem fet. !!!

Salut i cames

Josep M Pujols