Descripció

Sortida al Besiberri Sud des de Caldes de Boí (anar i tornar pel mateix camí). 

Excursió interessant per ser un dels pics més coneguts de Catalunya, de quelcom més de 3.000 m (3.024). Confirmem que va ser tècnicament assequible però d’una dificultat física alta degut a la distància, 15 km en total, amb un desnivell de 1.600 m (unes 11 h caminant). Comptem amb la companyia d’en Pep Parés, company de l’Isidre.

Partim de VDX el 7/7 a la tarda per poder sortir d’hora el matí següent. Sopar i dormir a l’Hotel Manantial on sortosament aconseguim que ens deixin preparat l’esmorzar per a les 5:30. Iniciem la ruta a les 6h des del parking de Toirigo a menys de 1k m del Hotel per un camí força ample i fressat que en una llarga sèrie de rampes encadenades en forma d’essa ens permet anar escalfant cos i cames amb una marxa prudent. Passem per una atractiu bosc de faigs i avellaners (vall de Llubriqueto) i al cap d’una bona estona comencem a sentir el riu al costat. L’ haurem de creuar en varies ocasions, algunes d’elles passant per un pont de fusta segur. Tenim doncs la sort de poder fer part d’aquesta pujada inicial sota l’ombra malgrat havia sortit el sol feia estona. Durant gran part d’aquesta fageda el camí està entapissat per un fullam poc dens però molt agradable. Cap a les 8h el bosc – ara ja de pins i avets – es va aclarint i la pujada es fa gradualment menys pendent el que representa una primera injecció de moral al grup que, malgrat no marxa en silenci, manté la conversa encalmada.

Arribem al final d’aquesta primera etapa, el Pla de la Cabana, on hi ha el Refugi o Cabana de Llubriqueto. Aquest s’observa a uns 100 m. del sender, el deixem a la nostra dreta (NE). Deixem també el camí fàcil i relativament ample que hem fet fins ara i per al que no ens han calgut cap mena d’identificadors. Poc després enfilem un sender més estret i imprecís pel marge esquerra d’una tartera que ens obliga, ara sí, a vigilar els senyals pintats en groc del GR local. Quan parem de pujar perquè la ruta s’aplana, apareixen les primeres tarteres que ens obliguen a badar menys amb el paisatge del que havíem fet fins ara. Puntualment ens aturem un moment per poder contemplar les magnífiques serralades que ens envolten, especialment les de l’esquerra (NO), doncs ens mostren una gamma de tons vermellosos, ataronjats i verds força espectaculars, en part perquè reben la millor llum. Seguim pujant, poc o molt contínuament i quan portem unes 3h des de l’inici de la sortida trobem el primer llac – probablement el més admirable – el de Gèmena de Baix. Més al nord s’insinua la serra que inclou el pic d’Avellaners que es prop del coll del mateix nom i que serà la fita més important d’aquest petit calvari de roques i tarteres que anem assumint gradualment. En el pensament roman la incertesa sobre si finalment podrem o no acabar l’aventura satisfactòriament.

Voregem el llac pel seu marge dret (NE) gairebé fins el final del mateix i ens aturem en un esplèndid prat a fi de fer el segon esmorzar o esmorzar de “reforç”. Mirant enrere la vista de les muntanyes al sud també és magnífica i a elles s’hi afegeix la imatge en mirall de l’estany, molt encisadora. Agraïm aquest descans i iniciem poc després la pujada que ens permetrà guanyar el segon llac, el de Gèmena de Dalt, pel lloc menys dificultós d’un cingle que és força alt i vertical – el marge més oriental del mateix. Ara ja no hi ha senyals pintats, tant sols fites de pedres que puntualment indueixen a la confusió quan indiquen més d’un camí. Entre aquests dos llacs de Gèmena, l’Isidre que feia una bona estona que es queixava del peu dret, va decidir no seguir endavant doncs les molèsties no havien fet res més que anar augmentant. Ja havíem pensat que aquesta zona era un bon punt per revisar forces i dolències. Efectivament, el camí fins el primer llac havia de ser i va ser molt atractiu i el que ens quedava per fer era clarament més fatigós, amb més roca (sòlida o desfeta) i amb més pendent.

Al cap de poca estona de sobrepassar el Llac de Gèmena de Dalt vam poder identificar el Coll i el pics d’Avellaners i Besiberri Sud, a esquerra i dreta del mateix, respectivament. També identifiquem a l’esquerra (NO) els dos estanys Gelats (sense gel i sense neu) i davant nostre (N) ja apreciem les congestes de la part central de la tartera que mena al coll d’Avellaners (2.886 m). Tot seguint les fites, anem pujant per l’esquerra de la congesta per un terreny rocós i herbós que ens porta dalt de la mateixa. Allà creuem la congesta en direcció NE i encara que no toquem neu sí que hem de salvar roques bastant grans ja molt prop del coll on hi arribem cap a les 12h. Aturada obligada pel cansament i per gaudir del paisatge notable, dominat al N i NE per la impressionant carena dels Besiberris, especialment el Nord i el Mig. Autèntiques parets quasi verticals d’un gris fosc amenaçant. Sort que el Besiberri Sud es veia assumible!

Amb el cos fatigat però amb el cim més prop que mai, comencem la lenta pujada final tot fent esses eternes fins que un darrera l’altre ens retrobem dalt del pic. Allà fruïm d’un paisatge més espectacular si cal que en el coll, ara a 360º, malgrat alguns núvols, especialment al NO, N i NE, que havien anat apareixent en les darreres hores. Així i tot, el dia és excel·lent especialment tenint en compte les prediccions poc optimistes de la Meteo dels darrers 7-8 dies. Tenim als voltants més immediats la resta de Besiberris i al SE la majestuositat del Comaloformo (3.029m) seguint la cresta del Besiberri Sud. Alguns cims coneguts (Aneto, Maladeta, Posets, etc.) no els podem veure a causa dels núvols i d’altres no els podem reconèixer per no poder comptar amb l’ajut de l’Isidre.

Iniciem el descens primer fins el coll pel camí ara més fàcil d’identificar que a la pujada. Un cop al coll decidim baixar per l’esquerra de la congesta tot seguint la base del Comaloformo. Ruta de sorreta i pedra desfeta i amb forta pendent que ens obliga a reduir la marxa i estar ben concentrats per evitar relliscar més del compte. No està gaire ben identificat però quan el pendent esdevé menys fort comencen a aparèixer algunes fites que ens donen tranquil·litat. Anem fent via tartera avall fins a recuperar el camí de pujada, ja prop del llac de Gèmena de Dalt. Com a la pujada, fem aturades periòdiques de reagrupament on sobretot hi descansen els primers que arriben. Seguim desfent el camí de l’anada passant pel llac de Gèmena de Baix. Com en la majoria de sortides als pics del Pirineu d’anar o tornar per el mateix camí, a la tornada es més fàcil d’identificar la ruta però sovint, com era el nostre cas, requereix més atenció doncs s’incrementen les possibilitats de relliscar bé o de patir una rebrincada. Decidim fer una parada per dinar i per refresfar-nos al llac. Uns ens hi rentem el peus i d’altres, més atrevits com la Imma i el JM Pizà, s’hi banyen del tot. Aquesta estona de relax al 100% és molt, molt, d’agrair.

Retornem al Pla de la Cabana on passem novament prop del refugi i seguim avall per anar a retrobar l’esplèndida fageda que ens portarà cap el punt de inici de l’excursió, en una baixada que es fa eterna i acaba de maltractar cuixes i cames. En aquest punt ens espera l’Isidre que ens reafirma que la tornada des de el llac també se li ha fet inesperadament llarga i pesada.

Arribem a l’Hotel atropellats però sans i estalvis. Ens recompensem amb la dutxa o bany de rigor i ens retrobem al sopar contents i aplatanats tot intuint, els mes realistes, que el dia següent estarem quelcom pitjor. Aquest dia (9/7), que surt radiant, ens permet fer una volta cultural ja programada per Taüll,  visitant el poble i les dues imponents esglésies romàniques, Sant Climent i Santa Maria. Aprofitem també per visitar el poble de Durro amb la seva capella romànica així com l’ermita de Sant Circ prop d’aquella població.
Dinem a Pont de Suert al restaurant “Las Cumbres” (força bo) després de visitar l’original esglèsia feta per Eduard Torroja el 1958. Després de l’àpat tornada plàcida (més per alguns) cap a VDX.

Jaume Figueras