684 19 63 14 | ven@vdx.cat Fes-te Soci

A134 Núria-Gorgs Carançà

A134 Núria-Gorgs Carançà

Cims i muntanyes

Vall de Núria- Toès

01/07/2021

09:00

Descripció

Sortida-travessa des de Núria fins Thuès-entre-Valls a França passant per el Noucreus, llac de Carançà, passarel.les sobre el riu i un camí-cornisa penjat i excavat a la roca.
Dificultat tècnica: baixa. Dificultat física: moderada –alta. Desnivell 800 m; alçada màxima: 2.807 m. Km: 23 (dies 1+2).
Partim el 1/7/21 a les 5:15 de VDX i arribem a les 7h a Ribes de Fresser amb temps suficient per fer un cafè amb llet o equivalents abans de prendre el Cremallera fins a Núria. Malauradament i a darrera hora, l’Isidre ens va confirmar que el constipat havia frenat del tot l’il•lusió d’acompanyar-nos. A quarts de nou el dia no era encara segur doncs alguns núvols inquietaven quelcom el pronòstic climàtic.
Comencem el camí cap el Noucreus, inicialment suau però ja es veia que tard o d’hora hauríem de suar per pujar al coll. Després d’arribar a un petit turó i abans d’enfilar el que era l’autèntica pujada, ens vam aturar per esmorzar. Tot seguit i amb el sucre més a to iniciem la part forta del camí. Per cert, i paradoxalment, en la part més pendent el camí es força bo i sembla que endolçi la pujada. Arribem al coll on ja son ben visibles les nou creus el significat de les quals no em queda gens clar (material, doncs, a consultar amb l’expert del Masnou). La vista es molt bona tant del Pirineu francès on destaca el Carlit com del Pirineu català on sobresurt el Pic de l’Infern del que vam gaudir l’estiu passat i que vist des aquest cantó (N-NO) justifica encara més el seu nom. Després del preceptiu descans i amb una revolada, pugem al cim de la Fossa del Gegant que es troba a poca distància i a mínima diferència d’alçada del Noucreus, tots dos molt plans.
Iniciem la baixada cap l’estany Blau que no es gaire gran però si atractiu i amb el nom ben triat (blau més aviat turquesa). Amb la tranquil.litat de no haver de patir per noves pujades, seguim el camí que ens mostra un parell més d’estanys petits que balancegen el rocam que ens ensenya la cara nord de la carena. Malgrat la baixada, no podem parar de mirar el camí doncs hem de seguir negociant amb pedres i pedretes per no relliscar.
Al cap d’una bona estona arribem al llac de Carançà clarament més gran i vistós que els previs i amb l’afegit de tenir uns quants pins al seu voltant, especialment al cantó més al nord. Seria un bon lloc per dinar però es quelcom d’hora i preferim fer més camí cap el refugi abans d’aturar-nos. L’entorn es va omplint d’arbres i matolls (nerets sobretot) però hem de seguir vigilant on posem els peus. Decidim ja dinar i ho fem en un espai generós entre roques arrodonides i pins negres.
Després d’una molt curta i opcional becaina reiniciem el camí que ens portarà al refugi on arribem als voltants de les 16h. El refugi de Ras de Carançà. Un nom quelcom indicatiu de la senzillesa de les seves disponibilitats sanitàries. Pràcticament sense aigua (una aixeta a les afores per agafar aigua i mullar el raspall de dents) i sense llum (únicament per a la cuina). Sort que el dia es llarg. Addicionalment, ens trobem amb la sorpresa de que hi ha un únic WC que està a uns 100 m del refugi i que s’hi arriba per un camí en el que han estat pasturant les vaques un número indeterminat d’hores però les suficients per regalar-nos uns relliscosos presents. Arribem ràpidament a la inequívoca conclusió de que a la nit i en cas de molta necessitat, s’hauran de buscar alternatives. El sopar va ser digne tret d’una sopa amb un franc des balanç entre l’aigua i la substància. En Josep M. Pizà va fer de sol•lícit ambaixador del grup amb anglesos, francesos i gent del país basc fent-los somriure a tots, com a mínim, després de les primeres paraules.
La nit va ser tranquil•la i més aviat calorosa. L’esmorzar a les 7:30h va ser correcte i el pícnic presentable malgrat no hi havia ni fruita (esperable) ni sucs.
Cap a quarts de nou comencem la baixada cap el riu seguint un camí inicialment poc esplèndid i on s’havia de mantenir la vigilància per la poca definició fins que al cap de uns 2-3 km es fa mes ampla i transitable. El remor de l’aigua va in crescendo – arriba a ser impressionant – i la presència de gorgs es va fent més aparent. Trobem gent que puja però no gaire.
Aproximadament a mig camí de baixada apareixen les primeres passarel.les metàl•liques que ho bé travessen el riu o van per un dels costats. Les primeres sol.liciten l’atenció doncs cimbreigen bastant malgrat passar una sola persona cada cop. En total, 10 passarel.les que qui mes qui menys anem comptant tot esperant la darrera. Cap perill rellevant però els peus i braços segueixen atents.
Acabat aquest tram equilibrista passem a la “cornise” també força impactant. Canvi de panorama doncs ens apartem gradualment de l’aigua i entrem en un camí esculpit a la roca bastant horitzontal per el que hem de seguir tot estant al cas d’agafar o passar prop de la cadena (ben plastificada, per cert) enganxada a la paret. El camí té alguns trams estrets, de fins a 1m, es relativament llarg i amb alguns segments quelcom penjats però que manté nivell tot el recorregut. No hi ha pànic en cap moment.
Finalment arribem ja cansats a Thuès, un bar i un aparcament, on podem dinar (el pícnic) i prendre un apreciat refresc (cervesa-clara, majoritàriament). Al cap de poca estona, cap a les 14h, arriba el taxi que teníem emparaulat amb el que l’agradable Sr. Pau Trigo ens porta a Ribes de Freser per la Collada de Tosses.

Jaume Figueras

Aquest lloc web utiliza cookies. Pots veure aquí la política de cookies. Si continues navegant estàs acceptant-la    Veure
Privacidad